On hi ha un somni, hi ha sempre un camí

“Des del 2008 que corro i després de tot aquest temps el running s’ha convertit en una forma de vida, la meva forma de vida. Una de les meves passions. Serveix per canalitzar emocions i alhora crea addicció. El rival sempre ets tu mateix”.

Amb aquestes paraules arrenca el seu blog la Judit Juncosa, esportista cornudellenca resident a Cambrils. A través del seu blog (http://www.runnerkhaleesi.blogspot.com) comparteix la seva passió, les seves reflexions, fotos i alguna que altra crònica. Avui, just després de córrer l’UTPM, ens dedica uns minuts del seu temps i ens permet conèixer-la una mica més.

La Judit va néixer a Tarragona l’any 1979. Actualment viu a Vilafortuny i treballa a Valls, a Cossetània Edicions. Va estudiar Filologia Catalana i Magisteri especialitat Educació Física a la URV, i fa més de 13 anys que entrena un equip femení de gimnàstica rítmica a Amposta. Tot un nervi.

MN: Judit, has fet esport tota la vida, oi? Com i quan t’inicies al running?
JJ: Sí, de petita feia ballet, i després, dels 10 als 21 anys, vaig estar fent gimnàstica rítmica. Al món del running m’hi vaig iniciar fa uns vuit anys. Un dia, parlant amb un amic, em va dir que havien obert una botiga de running a la vall de l’Arrabassada, que tenien moltes coses i que hi passés… Allí s’hi havia format un grup de noies que quedaven els divendres per entrenar, en mode iniciació, i m’hi vaig apuntar. Recordo que vam anar a veure una Sant Silvestre on corria molta gent que coneixíem i ens vam motivar. Vam dir: “Quant fa això? 6 km? Doncs va, vinga, ens hi apuntem, això ho podem fer!”. Bambes, malles i a córrer! Recordo que vam començar a entrenar un 19 de gener i des de llavors ja no he parat.  

MN: Ara com ara, conceps la vida sense córrer? Què t’aporta aquest esport?
JJ: No. És una forma de vida. M’estructuro la setmana en funció dels entrenaments que he de fer. Em plantejo un objectiu i dic: “per arribar a això, què he de fer?” Normalment, menys de cinc dies a la setmana no entreno. Jo crec que córrer t’ajuda a fer net… Si estàs una mica emboirat o tens coses al cap, corrent et passen. Et tranquil·litzes, et calmes, et desapareixen els problemes… Crec que això es el més important. Llavors, també hi ha la satisfacció que et queda després, quan acabes una cursa o un entrenament, quan t’has dutxat i t’has relaxat… El dia que estic malalta o no he pogut entrenar pel que sigui, pujo per les parets, és com si em faltés alguna cosa… És com una droga, és realment addictiu. Com més ho fas, més ho necessites.

MN: Què t’agrada més, l’asfalt o la muntanya?
JJ: M’agraden les dues coses. Faig una mica de tot. Vaig començar només fent asfalt. I a partir de que es va crear el Trail Tarraco, que depenia del club de running on jo m’havia apuntat, es va crear un grup de gent que va començar a fer muntanya. I m’hi vaig afegir! I ara, depèn del calendari faig una cosa o altra. Normalment, de setembre a febrer-març faig asfalt (curses de 10 km, mitges maratons, maratons, etc.). A partir de la primavera és quan comencen les curses de muntanya. De fet, ho gaudeixo tot. Si hi ha alguna cursa que històricament m’agrada fer-la perquè cada any hi he anat o perquè l’he corregut “x” vegades i m’agrada, doncs m’hi apunto, encara que sigui d’asfalt i estigui en plena temporada de muntanya.

MN: Parla’m una mica del teu currículum esportiu… Fites importants fins el moment?
JJ: Vaig fer un parell de lligues de curses de 10 km: la primera edició de la del Baix Camp la vaig guanyar, i a la lliga d’asfalt de les Terres de l’Ebre vaig quedar tercera. Això va ser al mateix any: cada cap de setmana tenia una cursa! Entre una i altra lliga, no donava l’abast… A nivell de fites importants, el màxim que he fet és córrer la Ultra Trail de Montsant, i n’estic molt orgullosa (2013). He fet dos maratons també: la de Tarragona i la de Sevilla. La de Sevilla ha estat aquest any, però no em va anar massa bé perquè la vaig córrer engripada. Vaig estar tota la setmana anterior amb febre. Em trobava fatal, i quasi no podia respirar ni dormint. La vaig córrer sense estar al 100 % i això em va passar factura. La setmana abans no vaig poder entrenar per la grip, l’anterior tampoc per fatiga… Se’m va ajuntar tot!

MN: Tens preparador físic particular? Com és el teu dia a dia? Quin tipus d’entrenament segueixes? Com t’organitzes la setmana?
JJ: Si, a mi em passen uns entrenaments a principis de setmana i em diuen què he de fer cada dia. Normalment descanso divendres perquè és quan tinc entrenament amb les nenes d’Amposta. En funció de si tinc competició o no dissabte o diumenge, doncs descanso un dia o l’altre. M’ho combino com puc. Normalment els dilluns faig un rodatge (depenent del que hagi fet el dia abans). Els dimarts fem tècnica de carrera a pistes (sèries, potència a les cames, etc.). Els dimecres l’Arturo organitza uns entrenaments de força oberts a tothom (escales, pujades, farlecks, etc.). Els dijous me’n vaig a rodar (faig un circuit de 15 km a Almoster o pujo i baixo a la Mussara des de Vilaplana, on ja surten uns 10 km per muntanya i amb desnivell). Ara que allarga el dia és més guai! Un cop a la setmana, també, vaig a classes de prehabilitació per a corredors. Això va molt bé per reforçar el core (la part central), enfortir articulacions, t’ajuda a agafar equilibri, força, etc. També fas  flexions, abdominals, etc.

MN: Cuides la teva alimentació, suposo. Fas algun tipus de dieta especial?
JJ: Si, em porta una dietista, la Mònica Boquera, que és corredora també. Em passa el menú cada setmana i així sé cada dia què he de menjar. Estem intentant controlar el tema de l’anèmia ja que no n’acabem de saber la causa i de vegades estic molt fatigada

MN: Pot ser que sigui també un tema de sobreentrenament?
JJ: Sí, és possible. També l’he patit. Arriba un moment que estàs molt cansat i no saps perquè. Cada vegada que surts a entrenar, veus que et costa, que no vas bé… Ho veus de seguida que passa alguna cosa! És un cansament diferent de quan tens anèmia. És més aviat un tema de falta de ganes. Tu intentes tirar (el teu cap et diu que tiris, perquè no et fa mal res), però el teu cos no et respon, no pot. Has de saber veure-ho i parar quan toca. A part, els entrenaments que fas no et serveixen per res, perquè estàs rodant sota el teu ritme, perquè estàs gastant unes forces sense cap sentit, etc. A vegades pares dos dies i et penses que ja t’has recuperat, però no és així, i al cap de quatre dies tornes a estar igual. Cal saber fer-ho bé!

MN: Com portes el tema lesions?
JJ: És un tema complicat. En general, els corredors som molt mal pacients. No tenim gaire paciència i com que ens costa molt parar, acabem sempre arrossegant coses…

MN: Tens algun gran objectiu a la vista pels propers mesos?
JJ:
Aquesta temporada tenia la Marató de Sevilla, que finalment ha sortit com ha sortit, i ara a principis de maig estic apuntada a la half d’Estels del Sud (68 km), he intentat apretar aquestes darreres setmanes i a veure com va la cosa perquè arribava una mica curta de km i de positiu…

MN: Per córrer curses d’ultrafons, has d’entrenar molt el coco, també. Què et va motivar a córrer una ultra?
JJ: Evidentment, per fer llargues distàncies has d’estar preparat psicològicament. M’agrada llegir llibres de corredors… He llegit el del Dean Karnazes, el de l’Scott Jureck, el de “Nascuts per córrer”… Llegir les experiències dels més grans em motiva. La Ultra de Montsant la vaig agafar amb moltes ganes després d’haver llegit un llibre d’aquests.  I a més, al ser per Montsant, doncs tenia un valor afegit. Vaig dir-me: “jo aquesta cursa l’he de córrer i l’he de córrer bé”. M’agradaria repetir-la, però per calendari queda molt a prop de la Mitja de Tarragona, i com que l’any passat em va anar malament, aquest any la vull tornar a fer. Però encara no se què faré. Està clar que tot no pot ser.  

MN: Quan descanses tu? Quan comença i acaba la teva temporada?
JJ: Jo descanso a l’estiu, bé, a l’agost. La meva temporada comença al setembre i acaba a juliol.  

MN: Què significa per tu el C.E. Trail Tarraco?
JJ: Jo estic al Trail Tarraco des del principi. Vaig ser dels primers socis (tinc el número 22). El club ha crescut moltíssim. He tingut la sort de viure tota l’evolució, i la veritat és que està molt bé perquè a través del club coneixes molta gent, i molt diferent. I això també motiva. Potser abans no hi havia tantes noies que correguessin. Ara hi ha com un boom. Va molt bé el fet de tenir altres persones al costat, el no haver d’entrenar sola, etc. Abans me’n feia un fart de fer sèries sola a pistes, era molt més avorrit. Si tens algú amb qui córrer i compartir sempre és molt millor. Sempre pots aprendre coses dels demés! Ara ja som 250 socis!

MN: T’apuntaràs aquest any a la Cursa de Bombers Voluntaris? Què significa per tu córrer per les nostres muntanyes? Per què recomanaries aquesta cursa?
JJ:  És clar que m’hi apuntaré. Bé, a mi és em tira molt aquesta terra, me la sento molt meva i és la terra de la meva infantesa. Recomanaria aquesta cursa perquè el Montsant és del més bonic que tenim aquí a prop, capaç d’enamorar qualsevol, terra de llegendes i princeses… Poder córrer per l’ànima del Montsant és un privilegi!

MN: Bé, Judit, ens encanta sentir-te dir això! Moltes gràcies per haver-nos dedicat aquests minuts. Molta sort, salut i cames! Ens veiem a la Cursa de Bombers!

Share This