“L’escalada és el meu cable a terra”
La Mali és argentina. Va néixer a Mar del Plata el 14 d’agost de 1975. Fanàtica de l’escalada, treballadora i mare de família, va deixar el seu país per venir a viure a Cornudella ja fa més de tretze anys. Passió, força, coratge, perseverança, esforç, humilitat… Els que la coneixem sabem que són característiques que la defineixen. L’entrevista d’avui ens permetrà conèixer-la una mica més i mostrar-vos la seva cara més personal. Una història vital basada en l’amor i la passió per l’escalada.
MN: Quan temps fa que vius a Catalunya?
MP: A Catalunya des del 2000, i a Cornudella, des del 2001. El primer any vaig estar vivint a Barcelona, i després a Badalona, que és d’on és l’Ignasi… Però al 2001 ja ens vam instal·lar aquí, a Cornudella.
MN: Per què vau decidir venir a viure aquí?
MP: Per l’escalada. Va ser una decisió una mica, com t’ho diria, precipitada. Badalona no m’agradava gaire. Vaig pensar que si me n’havia anat del meu país, havia de ser per anar a un lloc on realment valgués la pena viure… Badalona és una ciutat. Per estar a Badalona, m’hauria pogut quedar a Mar del Plata! Recordo que vam venir aquí després de Sant Joan, vam conèixer un pastor que tenia una casa per llogar, li vam comentar que volíem venir i al cap d’un mes ja estàvem instal·lats aquí. Va ser una decisió una mica esbojarrada, perquè a Badalona teníem feina tots dos, casa… Ho vam deixar tot i vam venir a viure aquí. Sense feina i sense res. Vam carregar tots els trastos a la furgoneta i “ale”… Són aquelles coses que fas més de jove que ara potser no faries… Però en aquella època érem més valents, potser. Aquí hi coneixíem gent… Veníem molt a Arbolí. Era l’època en què hi havia el Iosu al refugi…
MN: Quan temps fa que escales?
MP: Buff… des que tenia 18 anys. A Mar del Plata ja escalava, però no feia esportiva. Feia més via llarga i ascensions, més muntanya potser. Les distàncies allà són molt llargues. On anava més a escalar era a Bariloche, que està a mil i pico km… És clar, quan vaig venir aquí vaig veure que tot era tan a prop!
MN: Als escaladors, què és el que us atrapa d’aquest lloc?
MP: El que més m’agrada d’aquí és la qualitat de l’escalada que trobes, la varietat i la practicitat. Cornudella es troba en un lloc on pots escalar diferents tipus de roca (calcària a Siurana, conglomerat a Montsant, tens Margalef…). Estàs en un punt neuràlgic. Hi ha moltíssimes vies, i a més vies de qualitat (a tots els nivells). La roca és molt bona. És molt pràctic Cornudella. Tot i ser un poble, té tots els serveis bàsics i està força a prop de la ciutat. No és un lloc aïllat. Et permet estar a prop del lloc de treball i alhora estar a prop de les vies.
MN: Què significa l’escalada per tu? Què t’aporta?
MP: Tot. Avui per avui és una de les meves motivacions. No m’imagino la meva vida sense escalar. A veure, potser sí que podria viure i ser feliç sense l’escalada, però avui per avui per mi és molt important. L’escalada és allò que em va mobilitzar per anar-me’n del meu país. Tot el que he fet (la meva parella, la meva feina, la casa…) ho he fet en funció de l’escalada, per poder escalar. L’Ignasi, el meu marit, és escalador. No em visualitzo amb algú que no escali… seria incompatible! He buscat una feina que em doni temps per escalar. Treballo a l’aeroport de Reus. Vaig a torns i tinc temps lliure, no només per escalar sinó per estar amb la Lua, la meva filla.
A mi em mou la motivació. La motivació mou muntanyes. Per escalar, el que sigui. Ara he tingut quinze dies de vacances i no he baixat a Reus ni un sol dia, ni a fer la compra! Jo, si fa sol i bon temps, no faria altra cosa!
MN: Practiques boulder també?
MP: Sí, però poc. A veure, si hi vaig, hi vaig. Tot el que sigui amb roca m’agrada (alpina, esportiva, boulder…). Però el boulder, com que hi vaig poc, quan hi vaig em resulta molt difícil, però m’agrada i m’ho passo bé igualment! Ara, amb la nena, seria més pràctic fer boulder que escalar, però he de reconèixer que sempre m’ha tirat molt més la corda! El bloc és més pràctic a nivell temps, material, etc.
MN: Per escalar al teu nivell, què fas? Tens una rutina d’entrenament? Fas una dieta específica?
MP: No. Ni entreno ni faig una dieta específica. L’escalada no és la meva professió. És part de la meva vida, sí, és més que un hobby, però no visc d’això. No em considero una escaladora d’elit. Les escaladores d’alt rendiment sí que han d’entrenar determinades hores diàries i han de cuidar la seva alimentació, però perquè es dediquen a això, viuen d’això. Jo no.
Jo no em prenc l’escalada com una competició. Per mi l’escalada és com el meu cable a terra. El grau no és important. Només el fet d’alçar-me del terra ja em dóna aire… i en tinc prou per desconnectar! M’és igual fer un 6c, que un 7b, que un vuitè… Tot i que ara, amb la Lua, fa molt temps que no en provo cap!.
Avui dia l’escalada esportiva s’ha disparat moltíssim. Ha canviat molt. Fer un 8a és lo més normal del món. Ara hi ha noies que estan fent vuitè i novè grau a vista! Hi ha molt de nivell. Clar, jo no estic en aquest sac. Sí que he fet 8a’s, però amb molt sacrifici… Penso que l’escalada és algo que o bé se’t dóna molt bé i tens aptituds des del primer moment (que no és el meu cas), o bé tens molta perseverança i entrenes fort i a consciència. L’entrenament ajuda molt a evolucionar. Jo he arribat a fer vuitè grau però m’ha costat molt, moltíssim… Molt sacrifici, no sé quants intents, etc. No dic que se’m doni malament, però m’ho he de currar molt!
MN: Quines creus que són les aptituds físiques i psicològiques que ha de tenir un bon escalador?
MP: Per mi, principalment, el més important és la motivació: estar motivat. Quant a aptituds físiques, et diria força, agilitat, resistència, equilibri… És un esport molt complert. Sobretot força i resistència. El cap també és molt important. Tu pots tenir molta força i resistència, però si el teu cap diu que no és que no…
MN: Com afrontes la por?
MP: La por és un tema! A mi l’escalada em va ajudar molt a superar moltes coses. És un reflex del meu estat emocional. Jo crec que per això m’he aferrat tant a ella, perquè m’ha ajudat a superar molts reptes. La por se supera matxacant-te, sent constant, repetint-te dia rere dia: sóc capaç, ho superaré, pas a pas… Hi ha persones que no tenen por, però ni escalant ni a la vida. Jo no sóc una persona valenta, i això es nota a l’escalada. Influeix molt l’entorn en el que et mous. A mi em va ajudar molt l’Ignasi (que ha tingut molta paciència), i després també les meves amigues. El fet d’haver trobat noies amb qui poder escalar em va ajudar moltíssim. Conèixer la Mariona, per exemple. Per mi ha sigut tot un pilar. M’ha ensenyat moltes coses i m’ha ajudat molt a evolucionar. Escalar amb nois també està molt bé, però física i emocionalment som molt diferents. En el moment d’afrontar la por els nois són més valents, potser.
MN: Dins el col·lectiu escalador, pel fet de ser dona, sents que has de demostrar més que els homes? Hi ha discriminació?
MP: Depèn de com et prenguis l’escalada. Segurament moltes escaladores d’elit s’han pogut sentir discriminades. A vegades ha passat i passa que hi ha una via molt difícil, un 8c, per exemple, o un 9a, la fa una dona i segons com, el grau d’aquella via es pot arribar a qüestionar… Això ha passat. S’han decotat vies pel fet d’haver estat fetes per vàries noies. Entra en dubte el grau. Però és clar, depèn del perquè escali cadascú. Si tu escales per demostrar als demés, sentiràs la diferència que hi ha entre homes i dones, però si tu escales per tu, tant és!
MN: Com vas viure la maternitat? Et va costar plantejar-te ser mare?
MP: Moltíssim, fins al punt de no arribar a gaudir de l’embaràs. Però d’això me n’he adonat ara, després de quasi tres anys. Jo em vaig quedar embarassa sense buscar-ho, sense planificació. Va ser un xoc per mi. El que més em va costar va ser acceptar que estaria uns determinats mesos sense escalar. A més, em va agafar en un moment que jo estava ultra-fanàtica. Aquí també hi ha una part fisiològica. Si practiques habitualment qualsevol esport d’adrenalina i de cop i volta el talles per complert, no entres en una depressió però sí tens sensacions d’ansietat… A mi em passa quan estic molt de temps sense escalar… és com que no puc canalitzar, em falta alguna cosa… Suposo que és algo que vas treballant a mida que vas creixent i madurant. Recordo que els nou mesos se’m van fer eterns. Un cop vaig donar a llum, a la quarantena, ja estava escalant de nou amb la Lua, pobreta, fotia un fred… Me l’emportava. El que passa és que jo anava molt cansada perquè la Lua era una nena que dormia molt poc…
MN: Es pot ser escaladora, dona, mare i treballadora? No és molt difícil? Com ho compatibilitzes tot això?
MP: Si. Treus energies de no saps on. És difícil, però de poder es pot. T’has d’organitzar molt bé. Depèn també de com sigui el nen, de quina feina tinguis, etc. També depèn de l’entorn… Però sobretot depèn de com siguis tu amb el tema de l’escalada. Com més exigent siguis, més sacrifici et costarà. Si aprens a relaxar-te i t’ho prens d’una altra manera, tot és molt més fàcil.
MN: Com ho has fet per seguir escalant després d’haver sigut mare?
MP: Després de parir costa molt sortir a escalar, muntar tota la infraestructura, estàs cansada, arribes al sector, fas una via i ja no pots més… Costa molta energia. A vegades penses fins i tot que no ha valgut la pena tot aquest desplegament i que t’hauries d’haver quedat a casa. Però s’ha d’intentar. El fet de tenir una parella que escali i que entengui aquesta necessitat, per mi és molt important. A vegades no sortim tota la família. L’Ignasi em diu: “em quedo jo amb la nena i tu vas a escalar”. Des que sóc mare i vaig sola a escalar, aprofito més el temps, em condeix més, perquè sé que només tinc tres hores (abans tres hores no eren res!). A vegades te’n vas tot el dia amb la nena i no pots fer ni dos vies, sigui perquè aquell dia la nena et reclama més o perquè hi ha gent… Ara, per exemple, amb l’Ignasi, no podem anar a escalar. Ara hem de ser tres perquè algú s’ha de quedar vigilant o entretenint a la Lua. Ara ja té tres anys, i no és com abans. Ara reclama més atenció. Quan era bebè era més fàcil. La deixaves al “maxi-coxi”, li donaves teta, dormia un ratet o no i ja està!
MN: A la Lua li agrada escalar?
MP: Li encanta. El que passa és que estic notant que ara busca la companyia d’altres nens. Vol jugar i que li facis cas. Sort que cada cop hi ha més nens als sectors, però!
MN: Has tornat a escalar al mateix nivell després de la maternitat?
MP: No. Sí que és cert que físicament em vaig recuperar molt ràpid, però no he tornat a escalar al mateix nivell que abans per falta de temps i energia. Aquest hivern tinc ganes de tornar a provar vies una mica més difícils. Això em suposarà un sacrifici, és clar, perquè el dia que no pugui anar a escalar hauré d’anar al roco per mantenir-me. Jo perdo molt ràpid sinó. De fet, en general, a no ser que siguis un privilegiat, és fàcil perdre el grau amb l’escalada si no la practiques amb regularitat. En el meu cas, si vull tornar a provar vies difícils, hauré de dedicar-hi molt més temps, cuidar-me més amb el menjar, etc. Però tinc ganes de fer-ho! Aquest any vull tornar a fer algun vuitè. Estic molt motivada. Porto temps sense tibar.. i crec que aquest hivern promet!
MN: Ja per acabar, si t’haguéssis de quedar amb un secor, amb quin et quedaries?
MP: És molt difícil aquesta pregunta. No ho sé… Amb una escola, sí: amb Siurana. Siurana per mi és una passada!
MN: I amb una via?
MP: Buff… no sé… No t’ho sabria dir, tampoc. Bé, sí. Hi ha una via que em va marcar molt… Va ser el meu primer 8a, a Siurana, i es deia “Prenc nota”. És una via que van obrir l’Òscar i el Toni Arbonès. Em va marcar molt perquè va ser el meu primer 8a, però també perquè la vaig fer després d’un accident que vaig tenir (va ser quan em vaig fracturar la vèrtebra). Per mi va ser la gran superació!
MN: Doncs res, Mali. Que tinguis molta sort, molt èxit aquest hivern, i que segueixis gaudint del que fas com al primer dia! Moltes gràcies per la teva sinceritat i fins la propera!